13.1. La literatura religiosa medieval: Sant Vicent Ferrer i Francesc Eiximenis.

En el segle XIV comencen a arribar a terres valencianes les idees de l'Humanisme italià, aquest es basa en la recuperació de les cultures clàssiques grega i romana (llatina). En l'Humanisme l'ésser humà es considera el centre de l'univers, la qual cosa xocarà frontalment amb les idees propagades per una sèrie de predicadors catòlics que rebutgen aquestes idees, mantenint que Déu és el centre de l'univers. Els dos predicadors més importants en aquesta època seran: Francesc Eiximenis (franciscà) i Sant Vicent Ferrer (dominic), tots dos seran figures clau en l'extensió de la prosa doctrinària i moralitzadora.

San Vicent Ferrer (València, 1350- Vannes, 1419), es va dedicar a la predicació i va aconseguir al llarg de la seua vida un enorme reconeixement popular, això era degut a l'espectacularitat dels seus sermons: gent flagel·lant-se, penitents...

El seu llenguatge era simple, ideal per a masses amb un baix nivell cultural, usava tot tipus d'expressions populars, exclamacions, onomatopeies, diminutius, gesticulacions, exemplificacions, apel·lacions als seus oïdors...Tot això donava als seus sermons una gran eficàcia en el missatge que pretenia transmetre.

Francesc Eiximenis (Girona, 1327-Perpinyà, 1409), les seues obres més importants són: Regiment de la cosa pública i Lo Crestià, són un conjunt de dotze llibres, un intent d'enciclopèdia on estiguera recollida tot el coneixement de la seua època.

En aqueixes obres, mitjançant exemples, s'explicava la política, la teologia, els costums...Sempre amb la idea que la gent vulgar poguera entendre millor el que tractava d'explicar.